Intentant fer footing (1a part)

Jo ahir era un d'ells. Motivat i encarxofat a una samarreta estreta que treia a la llum totes les meves misèries. Vaig agafar els auriculars, música pop perquè el ritme de la bateria no em desacompasses a l'hora de còrrer, i vaig sortir de casa caminant perquè em feia certa vergonya començar a fer footing just al mig del carrer de la Rutlla, més que res perquè hi havia el perill que en Gaylo o en Moha passessin amb el cotxe i tinguessin material per fotre-se'n de mi durant una bona temporada.

Just a l'altura de Sant Josep vaig començar a agafar el ritme en direcció al carrilet. Collons com puja aquesta carretera. Puta Guàrdia Civil. Puta bandera espanyola sempre atenta a fer caure el pes de la llei. Sonava el nou disc de Mikel Erentxun. No soporto els cantautors que per anar d'intimistes comencen a cantar amb veu baixa per anar del pal. El vòlum estava baix i els cotxes anaven fugint de Girona per trobar el descans del camp. La meva cosina em pita i començar a riure. Merda. No em volia trobar persones conegudes però em va fer il.lusió veure l'Eli perquè feia temps que no ens veiem. He pensat amb els seus fills, l'Oleguer i en Ramon, i just ha passat un alumne meu pel costat saludant-me amb un somriure maliciós. El senyor Bayer intenta anar a còrrer però els Magnums blancos no li deixen agafar el ritme. Estava entrant al carrilet i ja començava a arrossegar la meva dignitat com una llosa.