Llums oberts i comença amb
Badlands. Gran tria perquè si la cançó no tingués 32 anys, podria ser perfectament de l'últim disc. Entre el públic, èxtasis caritatiu mentre cercava el so adient per fer tremolar Barcelona.
We take care of your own, llums tancats i el so encara està perdut, petit moment de pànic esvaït totalment amb la èpica
Wrecking ball, la que serà recordada amb el temps, com una de les seves grans cançons. La màquina funciona a tot drap i cau
No surrender abans de l'excel.lent
Death to my hometown que ens transporta a una taverna irlandesa
. Inici contundent amb el públic als seus peus i ell, fent gala del passat i sobretot del present, amb tres cançons del nou disc entre les cinc primeres aconsegueix fer trontollar l'Estadi Olímpic. Amb tot arribem a un dels moments més complets de la nit amb el plor de superació de
My city of ruins. Clemmons i Fedirici en la memòria. Els punys enlaire convençuts que allò de
rise up és literal i que ens hem d'aixecar si o si. Portem mitja hora i el concert ja és justificable, la E Street Band a tot drap i una secció de vents renovades que airejen les cançons i transporten la veu d'Springsteen a cercar la èpica reclamada a cadascuna de les seves lletres on els herois vesteixen la roba de falsos perdedors. No hi ha treva.
Out in the Street, primer passeig per les passarel.les. Cançó útil pels concerts de grans magnituts. Sempre funciona. Tot seguit, un regal a petició del públic, una cançó descartada pel
Darkness on the edge of town, la ballable
Talk to me. Un detall pel respectable que espera escoltar alguna cosa més que els seus èxits. Però aquí no acabarà el present d'en Bruce amb les seves ovelles més fidels. Després de la ben trobada
Jack of all trades, pel seu contingut polític que ens porta al Springsteen més setantero, arriben els quatre grans regals pels desitjosos de veure'l un dia en una sala amb mil persones. Primer
Youngstown, poderosa, majestuosa, amb un solo final omnipotent de Lofgren que ens enllaça amb l'electrificació pura de
Murderer Incorporated, punys enlaire,
Bobby had a gun that he kept beneath his pillow, dos acords, mi menor i re, amunt i avall, amunt i avall, i els cors de la E Street Band acompanyant una tornada que servia d'aperitiu pel detall més sentit de la nit:
Johnny 99.
Llums oberts i comença amb Badlands. Gran tria perquè si la cançó no tingués 32 anys, podria ser perfectament de l'últim disc. Entre el públic, èxtasis caritatiu mentre cercava el so adient per fer tremolar Barcelona. We take care of your own, llums tancats i el so encara està perdut, petit moment de pànic esvaït totalment amb la èpica Wrecking ball, la que serà recordada amb el temps, com una de les seves grans cançons. La màquina funciona a tot drap i cau No surrender abans de l'excel.lent Death to my hometown que ens transporta a una taverna irlandesa. Inici contundent amb el públic als seus peus i ell, fent gala del passat i sobretot del present, amb tres cançons del nou disc entre les cinc primeres aconsegueix fer trontollar l'Estadi Olímpic. Amb tot arribem a un dels moments més complets de la nit amb el plor de superació de My city of ruins. Clemmons i Fedirici en la memòria. Els punys enlaire convençuts que allò de rise up és literal i que ens hem d'aixecar si o si. Portem mitja hora i el concert ja és justificable, la E Street Band a tot drap i una secció de vents renovades que airejen les cançons i transporten la veu d'Springsteen a cercar la èpica reclamada a cadascuna de les seves lletres on els herois vesteixen la roba de falsos perdedors. No hi ha treva. Out in the Street, primer passeig per les passarel.les. Cançó útil pels concerts de grans magnituts. Sempre funciona. Tot seguit, un regal a petició del públic, una cançó descartada pel Darkness on the edge of town, la ballable Talk to me. Un detall pel respectable que espera escoltar alguna cosa més que els seus èxits. Però aquí no acabarà el present d'en Bruce amb les seves ovelles més fidels. Després de la ben trobada Jack of all trades, pel seu contingut polític que ens porta al Springsteen més setantero, arriben els quatre grans regals pels desitjosos de veure'l un dia en una sala amb mil persones. Primer Youngstown, poderosa, majestuosa, amb un solo final omnipotent de Lofgren que ens enllaça amb l'electrificació pura de Murderer Incorporated, punys enlaire, Bobby had a gun that he kept beneath his pillow, dos acords, mi menor i re, amunt i avall, amunt i avall, i els cors de la E Street Band acompanyant una tornada que servia d'aperitiu pel detall més sentit de la nit: Johnny 99. 
Comentaris
Deuen ser molts i molts anys de CDs de'n Bruce, no? Jajajajaja Salu't!
Breo, vas anar al concert del festival de Jazz???? PUTO AMO!!!!