El Virolai

Ja el puc haver cantat un miler de vegades, tant és, cada vegada m'entra un calfred que cavalga amb ritme acompasat per l'espinada, i segurament és perquè el Virolai, i perdoneu que pequi d'exhibicionisme, és una síntesis mesurada de la meva identitat, del que sóc, d'on vinc, i cap on intento anar amb el pas dubtós del que es veu incapaç de ser un rèplica falsa dels seus pares.

Primer de tot hi ha la branca de la fe, el cant a la Mare, aquesta aproximació a la divinitat amb un ritme que es sosté en l'aire per arribar com una ofrena foral als peus de la Verge, i perquè a Montserrat, durant unes de les estades solitàries dels anys de tastets vitals, fou on vaig tornar a abraçar la fe cristiana amb convicció després d'una hora i mitja al confessionari i una bona estona davant la sobrietat eterna del Crist de Subirachs. Tornar a casa sempre ve de gust.

En segon lloc hi ha la branca nacional, el pas de l'universalisme cristià al particularisme català, anar del tot a la singularitat de la nostra terra, el cant amb la nostra llengua, element vertebrador de la història del nostre poble, amb molts defectes, certs, però que no deixa de ser el nostre, i on Montserrat és un element indispensable per entendre aquest cristianisme servidor del poble que ha acostat Catalunya més a Roma que a Madrid.

I finalment hi ha l'aspecte familiar, la tradició de veure els teus com uns servidors devots de Montserrat, de voler transmetre als nostres fills aquest amor familiar cap a la muntanya serrada on hi resideix un tros de la nostra ànima com a poble i com a comunitat cristiana.

Segurament per tot això, quan aquest matí hem cantat al Virolai al final de la Missa de professors de Bell-lloc, m'ha entrat al mateix calfred de sempre que em recorda, que tot, tot plegat, és molt fàcil d'entendre.