Millor portar els pits tapats

Primer bany d’estiu. Platja de S’Agaró. Dotze del matí. El sol rescalfava els pits femenins recremats pels solàriums hivernals i la banalització del desig es fa present sense complexes. Així doncs, en nom de la malentesa llibertat d’utilitzar el propi cos com un creu convenient, algunes companyes de zona sorrenca llençaven a la brossa el deliciós art de suggerir per caure a la rutina del que se li nega la possibilitat d’imaginar. Ningú mirava a ningú i jo, no podia aixecar el cap de la immodesta Espanya fotografiada per Enric Juliana seguint el traç inacabat de Larra. De totes maneres, quan ella va arribar vaig tancar el llibre.
La musa inexperta de Dalí passejava per la platja amb un vestit blau semitransparent entrelligat a les cuixes gràcies una brisa suggerent que li remarcava una silueta de relleus simètrics. Sense mostrar res ho deia gairebé tot, però hi havia quelcom inabastable, un secret en el seu esguard on els homes presents a l’escena, no aconseguíem desentrellar. Fou llavors, resseguint el caminar pausat de la noia i ignorant els cossos despullats sortint del mar a mode de Halle Berry, que vaig veure el símil adient per poder transmetre una idea potable en aquest article recremat: el Barça de Vilanova ha d’intentar no ensenyar els pits, i per no ensenyar-los ha de dedicar hores a tapar-se, a no mostrar-se com aquests últims anys i trobar el seu cos singular, diferent de la època Guardiola. D’aquesta manera, trobant el factor sorpresa, seguirà seduint com feu la noia del vestit blau i el Pep Team: transportant el pànic als rivals perquè no saben què hi ha darrera una muda atractiva que dissimula la perfecció d’un cos renaixentista.
I és clar, per aconseguir fer aquest exercici de revestir el propi cos es necessiten dues coses: coneixement estilístic i capacitat de treball. Dues virtuts contrastades en el modus operandi de Vilanova que em fan ser molt optimista, sobretot, perquè la noia del vestit blau llegia també l’Enric Juliana i portava un delicat banyador vermell.

Article publicat avui a El 9 Esportiu

Comentaris

Anònim ha dit…
Brillant apologia del pudor: dels pits a la platja a les pilotes del terreny de joc. Genial.
Frank Bayer ha dit…
Gràcies Txema!! Volia parlar del tema dels pits enlaire però donant-li la volta perquè no semblés un capellà de poble...
Kasal ha dit…
Brillant, brillant, brillant! Però he de confessar que m'ha vingut al cap en Tito amb banyador vermell de dona i un calfred m'ha recorregut l'espinada. No facis cas, ja saps que sóc una persona de ment retorçada.
Salut!

Entrades populars