Pilar Rahola

Darrera una oratòria ben treballada s'hi pot amagar un sofisme d'arrel ibèrica molt perillós, d'aquells de festejar amb els decibels per aconseguir fer callar l'adversari amb l'esperit autoritari d'un Millán Astray que ha canviat la dinamita per vòmits descontrolats de demagogia. De totes maneres, quan aquests falsos profetes agafen la ploma es despullen sense saber-ho, se'ls hi veuen tota les misèries davant l'activitat pausada i reflexiva que requereix l'escriptura, on els crits són silenciats i tant sols surt a la superfície el plànol mental de l'autor. Per això segurament, independentment del que defensa, té tant de valor tenir una Pilar Rahola donant voltes per aquests móns de Déu, perquè, és capaç de defensar una oratòria brillant i contundent amb un rerafons reflexiu envejable, que amb els articles diaris a La Vanguardia ha sortit a la llum i ha eclipsat la imatge de la periodista passional que a vegades, sense voler, podia estigmatitzar-la i posar-la a un lloc on no li pertocava ni se'l mereixia. Per això, necessito felicitar-la, perquè és capaç de fer quelcom en hores baixes, obrir nous horitzons que després agafaràs o no, però si més no aconsegueix a l'hora del cafè, fer-te pensar i entrar en silenci, amb un diàleg amb tu mateix bastant reconfortant.