Amunike dixit

Així doncs, quan escolto la reivindicació recorrent de sobreposar la identitat individual de l’aficionat a la del Barça, utilitzada per flagel•lar a Joan Laporta abans que es fes la harakiri, em pregunto si no som nosaltres que ens hem de sentir còmodes amb la identitat del club, i no al revés, essent jo amb la meva mirada subjectiva el que em projecto a uns colors per modificar la història singular d’una entitat.
Al Barça hi cabem tots, només faltaria, i jo pel fet de ser català no tinc més dret que un culer nascut a qualsevol lloc del món, per suposat. La pluralitat enriqueix i ens fa grans. Ara, també ha de quedar clar que de la mateixa manera que la meva samarreta del Glasgow Rangers amb el nom de Paul Gascoigne no varia la meva condició de catòlic ni la naturalesa protestant dels de l’Ibrox Stadium, el fet que el Barça sigui universal i vengui productes arreu, no ha de ser una excusa per minimitzar les seves arrels històriques lligades al devenir de Catalunya com a poble.
En fi, queda dit per quan surtin els de sempre planyent-se de cants excloents al Camp Nou, i també per segons quins mandataris al•lèrgics a emprar el Barça i Catalunya a la mateixa frase quan van més enllà de l’Ebre. I si, ho sé, el temps li ha donat la raó a l’Amunike quan va cridar des del balcó de la Plaça Sant Jaume aquell visca el Barça i visca el Catalunya.
Article d'avui a El 9 Esportiu
Comentaris