Crítica al mascle alfa
L’atmosfera del futbol sempre ha tingut un efecte imant pels personatges desglossats en aquella Algo personal d’en Serrat tant aplaudida pels VIPS del Festival de Peralada. Així doncs, deixant de banda la gent honrada sacrificada en pilotar clubs per amor a l’art, la pilota duu a l’estrat de la notorietat dos tipus d’homes, vanitosos ambdós, però distints en la realitat que els envolta.
El primer és el capo d’un club que deambularia entre la Segona A i la Tercera. Sol ser un empresari comarcal de dubtosa fama, que relata amb vehemència les seves aventures econòmiques a analfabetes tenyides passades pel bisturí. Aquest president és de marcat perfil autoritari i garla de futbol com si l’hagués parit ell. Acabdilla la política esportiva del club i sovint, aconsegueix èxits perquè una butxaca farcida li permet arrossegar tècnics i jugadors de contrastada reputació. Finalment remarcar que més que la seva muller amb roba interior, li excita bramar davant d’un micròfon per fiscalitzar els tractes diferencials de la federació. El podríem anomenar el president del quiero y no puedo.
En segon lloc trobem l’evolució natural d’aquest personatge patidor d’una impotència permanent, el dirigent milionari que segueix la lògica de la naturalesa insatisfeta del mascle alfa. Li sobren els diners però no té una relació simètrica amb el poder i es deixa arrossegar per la seva eròtica autodestructiva. Aquest arquetip és educat i sol defugir de la grandiloqüència del primer model, tot i que pot arribar a patir el mal de creure’s imprescindible pel bon funcionament de l’entitat i erigir-se com a evangelista portador de la veritat absoluta.
Així doncs, estimat lector, si et veiessis retratat amb algun d’aquests d’arquetips pensa que encara ets a temps de convertir-te en un d’aquells dirigents exemplars que prioritzen la glòria dels seus a la pròpia. Medita-ho. Primer àmbit d’actuació: podries aprimar-te que fots una panxa que aviat no divisaràs un dels teus motius d’orgull. Tot és començar.
Comentaris