De d'Artagnan a Athos

No sé quan te'n adones que la ingenuitat d'una joventut cega no tornarà, crec que no hi ha un instant concret en l'imaginari de cadascú que marqui un abans i un després, simplement és una transició silenciosa que surt a la llum quan prens fotos de fa una dècada o compares en silenci el canvi d'hàbits i resistència que has permutat amb el temps. Llavors, quan tens una imatge pretèrita a les mans i et veus més fet, havent perdut les faccions adolescents, comences a defensar que l'esperit va per una banda mentre el cos va fent el seu camí sense demanar permís, i que l'important, és mantenir sempre una espurna de bogeria d'aquells anys on el demà era fet de cartró pedra. De totes maneres, mires els teus espais diaris d'anys enrera i només en queda purament l'escenari com a tal, perquè el canvi de decorat, de les persones que el poblen, et fan sentir un extrany en l'indret on t'havies sentit com a casa.

I és llavors quan arribes a casa, que prens el llibre de Dumas i recordes que volies ser d'Artagnana i ara, amb els anys, et veus més reflectit amb Athos encara que de tant en tant et surt un punt de Porthos, mentre idealitzes Aramis tot desitjant arribar-hi en un futur llunyà. I si, quan et poses al llit escoltant un programa d'esports per agafar el son, et trobes en el punt mig de refusar ser un Peter Pan però també, d'escapar de les imatges hieràtiques del que confon maduresa amb ser imbècil, del que parla a poc a poc i pausadament perquè vol remarcar un discurs aparentement pensat, i es perd aquesta rauxa juvenil necessària per parar el rellotge i festejar amb la vida a qualsevol hora del dia.