El déu que necessitàvem matar

Obama ha patit, al.lentat per la seva pròpia acció de govern, una de les aficions més concurregudes entre les persones: matar els déus que nosaltres mateixos hem erigit. Escric sense saber si guanyarà o perdrà però la veritat, tant se val. L’aureola entorn el candidat demòcrata fa quatre anys era d’un messianisme singular, d’haver topat finalment amb aquest yeswecanisme que duia no només als Estats Units sinó també a Europa, a la sortida d’una crisis negada pel llavors president Zapatero. Una situació que no té res a veure amb la connotació de pragmatisme immediat que ha tingut aquesta campanya, i és que el déu Obama s’ha tornat amb un polític necessitat de guanyar ara i aquí a un multimilionari capaç de dir el que els seus i els no tant seus volen sentir.

Obama no només era la imatge que ell havia venut sinó també era el que nosaltres volíem que fos, el personatge que iniciava una nova era, una etapa post-contemporània que s’iniciava amb la recerca d’aquesta tercera via de la que parlava feia anys Tony Blair al final de la seva etapa com a Prime Minister. Necessitàvem un Obama per poder creure i ell, el primer afroamericà a la Casablanca, complia amb tots els requisits per prendre aquesta responsabilitat de carregar amb esperances anònimes que segurament no havia explicitat a cap dels seus discursos.

I ara, doncs ara el fracàs és seu perquè no ha sabut portar-nos on, ingènuament, ens crèiem que arribaríem. El déu, una vegada més, ha mort a mans d’aquells mateixos que el varen coronar. Segurament per això en Guardiola fou més llest que l’Obama i va marxar quan va veure a Brutus afilant el ganivet.