El boig

Texans esparrecats, bambes rugoses per la humitat, una camisa groguenca que recorda en silenci el dia que va ser blanca, una melena canosa anàrquica, i una cara espigada decorada amb una barba desigual de deu dies. Camina encorvat, amb l'esguard fixat als peus, absent del seu entorn. T'hi fixaràs perquè els diferents elements del seu físic van dirigits a donar-li una aureola de bogeria contiguda. El matí l'he vist a Juli Garreta, una dona s'ha hagut d'apartar per no veure's embestida. A la tarda caminava per la carretera nacional en direcció a Llambilles, a mercé d'algun retrovisor que passés massa a prop del voral. A la nit passava per Vilablareix direcció Santa Coloma, sense cap mena de senyal reflectant que el prevenís d'un xoc amb un automòbil. En les tres escenes seguia amb pas ferm cap algun destí que ni ell mateix aconseguia recordar. No l'havia vist mai però en un sol dia me l'he trobat tres vegades en situacions poc freqüents, i mentre estava el llit llegint Cartes d'Itàlia d'en Pla i visualitzava l'amfiteàtrica Gènova, em preguntava si aquest home extravagant no era el boig de la ciutat que sempre havia buscat.