Tinc la sensació que en sortirà alguna cosa

Veient com el fèretre s’encallava per la grava perduda dins el nínxol, en Luca va tornar a sentir-se, als trenta anys, un nen desemparat. Enterrar a la mare és el primer esglaó per atrapar les faldilles de la mort, pensava mentre una subtil cortina d’aigua li humitejava els llavis escardats pel fred de primavera. Per decorar l’escena mortuòria, la seva àvia xiuxiueja oracions de temps llunyans i els seus germans sostenien un sanglot amb nom de plor mentre el seu pare continuava amb l’esguard hieràtic clavat al terra. Ningú s’ho esperava encara que tots ho sabien. Els metges havien parlat de mesos però la vitalitat de la Maria havia enganyat l’evidència: la pàl·lida dama sempre acaba guanyant. Tots havien viatjat de Roma per poder enterrar la mare a la seva terra, a prop del mar, on els núvols hivernals fugen de la freda tramuntana per despullar un cel blau transparent. Tamariu havia estat des dels inicis l’espai mític on tornar per esperar la mort des d’una roca esbardellada pel ritme compassat de les onades. No quedava cap familiar directe que lligués el cognom Roure en aquest llogaret de pescadors, però el record idealitzat d’uns anys de puresa lligats al mar, havien portat al cadàver de la seva mare a descansar a un pas dels carrers on la seva infantesa corria amb la pell coberta de sal.