Deixem amb pau a Mourinho

En una era de futurs mutilats, qualsevol excés de banalitat resulta ridícul i provoca vergonya aliena. Així doncs, davant aquest crit a la prudència i a la dignificació de l’essencial en detriment de lo accessori, les energies perdudes per la nostra televisió pública en minar la figura de Mourinho, tractant-lo com un criminal dels Balcans, pot resultar esgotador i impropi d’un mitjà exemplar en el seu dia a dia.

Ho sabem, el portuguès amb gest de fàstic ens provoca un calfred a l’espinada cada vegada que pronuncia Chempions amb la e oberta, quan s’asseu al Camp Nou com si estigués gaudint d’un streaptease de Demi Moore, o quan utilitza la seva ironia malèvola de sàdic sense pedegrí. És complicat de digerir i moltes vegades hem necessitat d’un whisky per empassar-ho tot. Però això no treu que quan enganxes un reportatge dedicat íntegrament a les seves sortides de to, quan sents atacs viscerals a la seva persona des de plataformes públiques, o llegeixes un article com aquest escrit a altes hores de la matinada, penses, de veritat es mereix un entrenador de futbol tanta atenció pel fet de ser un fantasma? Ha matat? Ha robat? Home, el dit a l’ull a Vilanova va ser infaust. Si, teniu raó, però la trepitjada d’Stoichkov a Urízar no va ser millor i sempre ens ha fet molt gràcia.

Per tant, fora bo donar-li la rellevància justa en uns anys on les prioritats immediates són unes altres i urgeix donar altaveus als referents per ignorar barrufets rondinaires que es tiren pets en forma de dòlars. Deixem-lo amb pau i convertim-lo en temàtica per desfogar-nos una tertúlia de diumenge amb la família, però des de la televisió que paguem tots, parlem d’ell sense convertir-nos en uns maníacs persecutoris.

Ho hem de tenir clar: La deïficació pública de Guardiola ens va empetitir com a país perquè va deixar a l’aire la nostra manca de referents, però la criminalització de Mourinho pot semblar desassenyada i ens treu un prestigi que teníem guanyat.

Article d'avui a El 9 Esportiu