Petits instants de neurosis independentista

Quan en silenci arribo a la saturació interna com a conseqüència de la follia embriagadora dels diferents inputs sobre la situació a Catalunya, em veig agafant la família, carregant-la al cotxe de luxe que humilment passejo cada diumenge als barris alts de la ciutat i portant-la nord enllà, on no m’hagi de llevar cada dia amb la necessitat que em deixin ser com jo vull ser. Dura cinc minuts. El temps de fer el desnatat de llimona per seguir mantenint la línia i excitar la meva dona quan un sèquit de divorciades assedegades em miren amb l’esguard d’un anhel insatisfet. Llavors, em rebel·lo contra mi mateix, bec aigua Veri per a veure si agafo alguna coseta d’en Kilian Jornet, i vaig a treballar amb una foto d’en Macià a la cartera, una estampa d’en Vidal i Barraquer a la butxaca, mentre vaig cridant Visca Catalunya Lliure davant de la seu de Ciutadants, així els hi dono material una setmana més perquè es comparin amb els jueus de l’Alemanya nazi i puguin mantenir aquest to de superioritat moral tant propi de l’esquerra espanyola.