La veritat de Roma

Roma no té lloc per la veritat. La antiga relativitat imperial pel que fa als déus ha arribat avui en dia, convertint la llei en paper mullat i la religió amb un espectacle majoritàriament turístic de caire renaixentista. Des de la finestra de l’hotel que dóna al caos controlat de Piazza Venezia veig una ciutat orgullosa del que va ser, les paraules d’Enric González sobre Roma escrites a cada un dels cotxes que van passant com fletxes descontrolades perseguint un destí que es va esfumant a l’horitzó. Obro les històries sobre Roma del periodista que havia plasmat la cara invisible de Londres i New York, i descobreixo la figura d’Alberto Sordi, un actor romà que va representar en una pel·lícula memorable el policia que veig a sobre una plataforma regulant el trànsit anàrquic del centre de la ciutat, donant l’esquena al monument tronat a la pàtria italiana, l’engany a aquest caràcter despreocupat, de tornada de tot, que fa Italia un país entranyable. Veient el panorama de la plaça i el llibre de González, veig que Roma és Sordi i en certa manera jo també sóc Sordi perquè Roma serà la ciutat on sempre hi tornaré buscant aquell pessic de felicitat que un dia em va acariciar el rostre amb tendresa i traïdoria. Rectifico el que he dit al principi del post: Roma té lloc per la veritat, una veritat invisible que ens ajuda a sentir-nos eterns.