La dignitat de la vellesa

La dignitat de la persona és proporcional a l'elegància amb la que envelleix, més que res perquè amb la decadència física afloren més fàcilment les misèries humanes dissimulades durant anys pel somriure camuflador de la joventut, i així doncs, és quan el físic no acompanya que sortim a la llum tal com som, sense una màscara que ens ajudi a posar un vernís daurat a la realitat.

Un exemple clarificador d'aquesta idea poc original és Jordi Pujol. Certament, mai ha estat James Dean, però s'ha fet gran, ja no té poder, no té la mateixa força que abans en la parla, els gestos són més lents i alguna vegada la ment es queda en blanc, però quan obre la boca segueix essent un referent per aquells que l'hem admirat i més d'una vegada l'hem replicat amb algunes decisions que no han estat del nostre agrat. Jordi Pujol ens dóna una via per veure com la vellesa física ajuda a treure tota la bellesa intel.lectual i humana. Pujol gràcies a Déu no és Keith Richards, més que res perquè el guitarrista del Rolling representa l'extrem contrari: no acabes acceptant la teva decadència física i et comportes com un adolescent, acabes essent una caricatura satírica del gloriós personatge que un dia vas arribar a ser. Pujol ha sabut fer-se gran com el seu homòleg Pasqual Maragall, l'acceptació de la feblesa física els ha donat més autoritat de la que ja tenien.