El meu primer Mundial

El meu primer mundial va ser el del gol de Maradona contra Grècia i la seva celebració histèrica contra una càmara de televisió, el de la Bulgaria de Stoichkov, Kostadinov, Penev, Letchkov i Balakov, el del cop de colze de Tassotti a Luis Enrique, el del penal fallat de Roberto Baggio a la soporífera final contra la Brasil de Parreira, el de la Suècia de Brolin, Dahlin i Larsson, el del golàs de Gica Hagi abans de fitxar pel Barça i resultar un fracàs, el de l'absència dolorosa de l'Anglaterra de Paul Gascoigne, el dels gols d'un desconegut Oleg Salenko, el de l'assassinat d'Escobar, el dels fracassos de la Bolívia d'Azkargorta i la Colombia de Pacho Maturana, el de l'aturada de Pagliuca en un u contra u davant Julio Salinas, el dels gols de Caminero, el dels quarts de final Brasil-Holanda, el del celebració infantil de Bebeto, el de les grenyes canoses de Rudy Voller, el del positiu de Maradona, el de la velocitat matadora de Dennis Bergkamp, el de la Nigèria de Finidi, el dels Estats Units de Lalas, els dels camps buits i audiències europees altíssimes, el de l'absència de la campiona de l'Eurocopa, Dinarmaca, i a la presència de Preud'Home sota els pals de Bèlgica. En fi, també va ser el primer mundial d'un noiet de disset anys que no va arribar a debutar amb la selecció brasilera i es va passar tot el Mundial a la banqueta: Ronaldo Luis Nazario de Lima. Tres anys després, Ronaldo, rebia la pilota d'or que l'acreditava com a millor jugador del món. Aquell també va ser, el seu primer Mundial.