No tinc ganes d'escriure

Avui no tinc ganes d'escriure, estic desmotivat, com el temps, sense ganes d'aixecar el dia, com volent mantenir el dol en aquests dies on la vida ja no val res i el futur només existeix en les paraules dels poetes condemnats a morir oblidats en un manicomi a prop del mar. Estic davant la imatge en blanc i busco desesperat un xic de doping que em faci sortir aquell vers entertolligat en les arrels d'unes flors del mal, d'un arbre de la ciència del plaer que t'embolcalla amb les seves fulles destinades a regalar-te un gust falsejat. Suposo que aquest és el drama del blogaire que voldria ser constant amb els seus posts venuts a mercaders ambulants, ser ferm amb les seves opinions robades d'escriptors difunts, i sobretot, rebre falsos elogis de compromís d'aquells que li volen mal i el llegeixen per enveja, buscant els seus punts febles per poder-li tirar-los per la cara quan el vegin durant una matinada d'estiu begut recitant poemes a una nimfa d'amor d'albarà. El drama en si consisteix en sentir-se obligat en dir alguna cosa i no ser capaç d'escriure res més enllà d'un simple text formalista i demagògic sobre la incapacitat d'acabar un post amb dignitat. Normalment, quan el post està acabat, el drama reposa fins l'endemà.