Sud enllà fugint d'una hèrnia

El dia que he deixat de ser gironí, que m'he exiliat fugint del preu al metre quadrat sud enllà, a la frontera legítima per fer deu passes i entrar al territori de la meva ciutat i dir que encara que no pugui votar l'Anna Pagans, presumir d'un riu pudent, i treure pit gràcies un xovinisme benevolent amb un mateix, també tinc dret a celebrar les Fires com si encara fossin del tot meves, he quedat bastant parat amb un parell de reaccions de diaris esportius arran de la lumbalgia que ha obligat a ingressar a Guardiola: demanaven que la gent li enviés un missatge d'ànim. A veure, arriba un moment que ja fotem riure i ridiculitzem el fet d'estar malalt. En Guardiola té una hèrnia, o sigui, no té res. No ha tingut un atac de cor al mode cruyffià o ha estampat el seu cotxe a l'estil Ana Torroja, o sigui, queda bastant ridícul que donem tanta importància al fet que una persona tingui una hèrnia, animant a la gent a donar missatges d'ànim, més que res perquè acabem convertint la seva vida privada en un espectacle i donem rellevància a un fet que a part de la molèstia d'estar un hospital, no arriba més enllà. Què demostra això? Que la societat és tova, poca cosa, i que darrera l'escorça brillant d'aquell maquillatge comprat a una botiga elitista, s'hi acumula un munt de matèria podrida condemnada a la buidor. En fi, m'he quedat tant fotut amb tot plegat que he començat el dia sud enllà fugint d'una hèrnia discal que ens ha deixat les misèries enlaire.