Aute torna a picar la porta

Les cançons són cícliques, arriben per marcar una vivència i marxen amb la seguretat del que sap que tard o d'hora tornarà amb la disfressa traïdora de la nostàlgia que t'ajuda a pensar que todo tiempo pasado fue mejor. Aquests dies de pluges, aigüats i treballs nous de grups que eren de culte i s'han convertit en artefactes per ajudar a anar d'alternatius a un cert sector de la població que generalment, malparlen de la cultura alternativa (M.C.A facebook dixit), m'he topat de nassos de nou amb Luis Eduardo Aute i aquellos caminos que conduce a Roma, concretament, Sin tu latido, la cançó total que justifica pedalades extremes d'un tipus d'artista que moltes vegades confon ser polifacètic amb voler tocar moltes tecles i no acabar d'arribar enlloc.

Quan comença el hay algunos que dicen que todos los caminos conducen a Roma, només és comparable amb el tan terrible es el odio que no te atreves ni a mostrarme tu desprecio, pero no me hagas caso, lo que me pasa es que este mundo no lo entiendo, més que res perquè l'inici obre camí a l'èpica, a la sensació d'estar davant d'un himne nocturn cantat a altes hores de la matinada quan la línia entre sobrietat i ebrietat es confon sense saber molt clar on comença una i on acaba l'altra, donant una vaga sensació d'eternitat a unes vides que es saben finites. Suposo que per això, cada cop que aquesta cançó acaba el seu viatge cíclic i pica la porta, la torno a escoltar fins el desgast, sobretot perquè m'acabo adonant que Aute ajuda a escurçar la distància entre el triangle deformat que separa Girona-Barcelona-Pisa.