L'amiga de la meva àvia

Quan vaig entrar a la sala d'estar on hi reposava amb la seva cadira de rodes no sabia que era una amiga íntima de la meva àvia. La meva mare em va presentar. No la coneixia de res. Li vaig explicar que havíem estat a mercat comprant i que anàvem a dinar a casa el meu avi. M'agafa la mà amb la fortalesa d'una octagenaria esquifida, nostàlgica d'una vitalitat pretèrita que restava implícita a la grisor del seu esguard. Em va dir que ella també havia anat a mercat aquell matí, i que ara, quan hagués reposat, aniria al camp a cavar abans de preparar el dinar pels fills, i que a la tarda, si volíem, la podíem passar a veure per casa seva, això si, havíem de trucar abans perquè el seu marit estava fent la migdiada. La vaig mirar bé. Portava les dos cames embanades i no les podia moure. La meva mare li va preguntar per la meva àvia. La Teresa? Si que em sona, va contestar, em sembla que hem coincidit alguna vegada pel poble. La seva millor amiga. Vaig quedar astorat. Pobre, va dir ma mare quan vam sortir, té Alzheimer. Si pobre, vaig contestar, no s'entera de res. De res, de res, no, va dir ma mare, perquè si no s'enterés de res no t'agafaria la mà com te l'estava agafant. Silenci i a pair-ho, que tenia tot el dia.