Més Llach i menys Prozac

La relació amb la música és cíclica i va a cavall del canviant univers de les emocions, nòmades i finites sempre, a pesar que ens brinden una falsària aparència d'eternitat quan embolcallen el nostre dia a dia. Per això, en aquest temps de trapezistes de la mort, de versos apocalíptics, de depressions globals que ajuden a dissimular les misèries individuals, d'ànimes en venta, i de promeses remullades, és necessari tornar una i altra vegada a l'optimisme vital d'en Llach per recordar que tant sols vivim una etapa, dura i fosca, però una etapa necessària per encarar un nou paisatge bucòlic.

Apartem per un moment la caricaturització del Llach reivindicatiu i prenem el cantautor enamorat visceralment de la vida, sense fisures, que acaba fent de la mateixa tristesa, un exercici de melangia gustós per l'alegria perduda que tornarà segurament remant una barca amb la calidesa del nàufrag retrobat. El seu cant a la bellesa de l'instant, a les experiències caduques que omplen de tresors el nostre modest farcell, ens recorden en els dies boirosos de tardor que la sortida no és un cinisme revestit de cultura de saló, i que encara que el riure, i beure, i anar tirant, i si es pot, ja saps, follar de tan en tan dels Manel, pot ser molt graciós, jo em quedo amb amb la llum dels teus ulls que són esperança i demà, i és que així t'estimo i així sé que m'estimes, quan frec a frec obrim la nostra vida a un aire nou que empreny amb força a un món que ja s'acosta. I és que amb èpoques de sots pronunciats, necessitem veus que ens diguin que sortir és possible, i que no conviuen amb el cinisme desganat del que es conforma en sobreviure sense prendre mal.