El petó d'un sol d'hivern

El sol d'hivern és d'una calidesa maternal, arracera els temors i invita a migdiades de sofà i manta amb un llibre de Torralba estintolat a la panxa. De fons, perdent-se en direcció a un forat negre on hi resideixen les veus oblidades, el diàleg banal d'una sèrie de cafè es va perdent com l'exhalació d'un malalt terminal. Res és important i tot és trascendental per poder entendre l'evidència: és en aquests moments de silenciosa calma on l'essència del món cap en el somni ingenu del nen que perseguia onades a la platja de Tamariu. Fou un estiu de ginesta, balls al capvespre, i Dumas corrent pels carrers de París amb una melodia de Roy Orbison a la soledat. La felicitat era present amb un vestit de benestar perenne, d'hores alentides a sota una carpa ennegrida per un hivern de pluges intermitents. Et despertes i tant sols han passat cinc minuts des de que el somni d'un migdia d'hivern t'ha transportat en una infància recuperada gràcies el mateix sol, que anys enrera, et va decorar d'ombres xineses el primer petó a una platja amb nom de nena entremaliada.