Les rates de París

Les recordo escasses de pèl i descalces, motiu pel qual corrien de puntetes per tal de no mullar-se en excés a l'hora de trepitjar unes llambordes humitejades per una pluja de matinada d'estiu. Anàven sorgint en parelles d'una sortida del clavagueram i es deixaven caure per l'altra per por que nosaltres, joves desitjosos de trobar una nòvia poetessa de rebaixes, les perseguessim fins a la riba del Sena a mode de diversió nocturna. Em vaig quedar palplantat. Tenien la mida de si que ve d'un pam i el simpàtic Ratatouille era un intent més per fer amigables uns animals que mai foren tant ben representats com en la figura paternal i llardosa del Mestre Estellicó de les Tortugues Ninja. Portàvem un kebaab a les mans. Tothom va tenir un pensament massoquista sobre l'origen de la carn però no ens vàrem dir res fins tres dies més tard, assegurant-nos que a primer cop d'ull, no teníem cap malaltia greu sorgida de les riades de Madamme Pompadour.

Aquesta història de dents afilades i formatge podrit al clavagueram de París és una més que em transporta a aquesta ciutat on la majoria de la població hi veu romanticisme, llums hegemòniques i un no sé què difícil d'explicar, però que a mi em recorda sempre a rates d'estiu, vòmits a un hotel de luxe una nit de Cap d'Any (no alcohol, ho explicaré un altra dia), vòmits a un tren de rodalies una altra nit de Cap d'Any diferent a l'anterior (champagne amb mal estat, ho explicaré un altra dia), i sobretot, una caiguda monumental al mig d'un carrer glaçat provocant un riure senyorial dels parisencs, perquè ni amb això, van aconseguir relaxar-se d'aquesta cara d'anar malament de ventre que solen traginar. En fi, j'aime plus Paris, amb rates i vòmits inclosos.