Un cementiri pintat amb el Moulin Rouge

Quan la matinada porta angoixes pretèrites per absències oblidades no queda més sortida que anar a les cançons dels dies on els somnis sobrevivien a l'asfalt i les nits s'arraceraven a llençols desconeguts. No són les millors cançons però són les teves, les que et van acompanyar durant els dies d'una joventut que cada cop divises més a la llunyania i idealitzes a peus de les obligacions diàries. Elles, maleducades totes, t'escriuen amb tinta xina les setmanes preses per la despreocupació, les nits a prop d'una guitarra amb converses dels que jugaven a ser adults, dels que veien la mort com una experiència aliena i apostaven als daus amb una vida generosa que donava sense esperar res a canvi.

Mentrestant, el temps, amb la traïdoria pròpia del botxí mercenari, va depurant el passat de mals records per deixar-te a la memòria els dies on perseguies Hemingway a París a un cementiri repintat pel vermell del Moulin Rouge, una nit a Roma calat per la mirada d'una noia de Wisconsin de cuyo nombre no puedo acordarme, una tarda a Montecarlo tirant entrepans a cotxes de gamma alta, i sobretot, les petites trobades diàries amb bromes absurdes i drames sense pedrigrí.

En fi, ara no hi tornaria per res del món, però quan aquestes cançons fatals tornen perquè l'atzar d'un ipod així ho vol, arriba una brisa de melangia que si no vigiles, comença a construir els fonaments de les futures batalles del abuelo cebolleta. Així doncs, nois dels vuitanta, tampoc vam ser tant salvatges com els nostres germans grans. No ens flipem.