Escrit escoltant el You're missing

Les absències van aflorant pels porus dels records quan la fred abraça la melangia i entra al teu llit de puntetes, sense fer fressa, com demanant perdó per molestar quan un benestar de cartró pedra t'havia embolcallat amb un llibre sobre l'existència de Déu. És llavors, pensant amb ells, amb els seus caminars ferms que van quedar encallats per la mort, l'amant victoriosa, que agafes l'Ipod i sense pensar prens el You're missing del Bruce Springsteen. La veu d'en Bruce remarca amb tendresa com la rutina ha seguit al seu ritme ignorant la teva partida, esperant que un dia tornis a obrir la porta amb la calma del que mai té por d'arribar tard.

Miro un sostre enfosquit que juga amb les ombres nocturnes d'una lluna plena que il.lumina l'esperança d'un retorn impossible. El piano marca el ritme tintinejant de les teves imatge pretèrites que es van intercalant amb el joc lumínic de l'habitació. M'agrada trobar-te a faltar perquè en certa manera, estàs present en l'enyor més que amb cap altra indret. I és amb l'enyor desfermat per la veu omnipotent del Bruce que sembla que et sento de nou, ballant en la foscor per aquells dies gloriosos dels que només en queden cendres.

De totes maneres, tu ho saps millor que ningú que en Bruce no deixa espais per un excedent de tristesa, i que com que tinc el disc en ordre, després de You're missing ve el The Rising. No puc triar. Et trobem a faltar però no ens queda més remei que aixecar-nos de nou.