Que morin els cínics!

El perill del segle XXI el conformen els cínic, aquests personatges de tornada de tot que amb silenci o amb paraules amables, desmereixen els que viuen per una causa, sigui política, social i religiosa. Els cínics no remouen els fonaments de res, al contrari, sobreviuen al marge del sistema, renegant d'aquest o no, i aconseguint engreixar la sensació de massa unitària que anula la riquesa de les individualitats. El cínic no només està anclat amb la nostàlgia d'un passat idealitzat sino que intenta esclavitzar el seu entorn perquè el seu inmovilisme no sigui un anar enrera o un quedar-se isolat davant el pas endavant dels altres. El cínic, s'ha de reconèixer, en algun moment pot arribar a seduïr perquè pot personalitzar la imatge del poeta perdut a les barres de la matinada amb un vers a la boca i una amant desconeguda en braços, però darrera aquest post de Humprey Bogard hi ha la buidor nihilista del que fins i tot ha perdut el gust de viure en el silenci del no-res. Així doncs, en uns anys de profetes saberuts, de poetes apocalíptics, d'avis emprenyats amb els joves perquè no han passat una guerra, és essencial seguir amb l'esperança de moure'ns per millorar la situació, si no, caurem amb el discurs fàcil que tot és un fàstic, que ha mort tot i només ens queda allò del riure, beure, anar tirant, i si es pot, follar de tan en tan. Fugim dels cínics i abracem els esperançats.