No parla de tu (Calaixos que no obriré)

 

Abans de la Laura no t’havia enganyat més enllà de minses fantasies per volar entre les mil vides que se’m tancaven amb les determinacions del dia a dia. El devanir m’anava dirigint cap un guió marcat i m’escapava pels vorals de la seva trama amb travessies sense sentit, amb viatges mentals cap a ciutats diverses, llars amb olors diferents, i llits de llençols forans on establir una crònica fresca lluny de nosaltres. Realment era feliç al teu costat, senzillament deambulava la imaginació cap altres corriols per tastar plats d’altres terres, crits d’eufòria impregnats d’una tendresa salvatge, plors per tragèdies desconegudes, cercant a cegues un respir entre guions hermètics mentre penjava un peu distret al voral de la incertesa.

Però amb la Laura tot va ser diferent, potser perquè no és senzill trobar lectores d’Enrique Vila-Matas que persegueixen un París inacabat o potser perquè els nostres besavis van reescriure el guió d’una relat on van apostar per la vida en dies d’apologia mortuòria. Deu ser això, quan en Llorenç va abaixar el fusell davant d’en Sadurní, quan va decidir no llençar el seu cadàver a un marge sense història, esbossava un vincle entre els dos llinatges que es va entrelligar quan la Laura va aparèixer per primera vegada a l’institut.

El seu gest de falsa timidesa encenia les cendres adormides del meu rancor i esquinçava les cortines del meu perdó, i aquí, just quan la Laura m’allargava la mà per presentar-se sense convicció, amb el verb apocat i l’esguard modest, vaig veure que t’estimava mentre dins meu creixia la fam d’escriure d’amagat un poema sobre la nostàlgia d’un futur lluny de tu. Cremaria els versos, no deixaria rastre, però la Laura m’empenyia a omplir un full en blanc sense pensar en les conseqüències de compondre un sonet que definitivament, no parla de tu.