Al costat d'un mirall trencat (Laia)

 

Els retrats dels fills mai s’engrogueixen, mai, i menys la del somrís bergant de la Laia deixant escapar un aire de benvolença pel corriol de les incisives. Per això els pares no treuen la fotografia adherida al mirall trencat des d’on ell s’afaita ràpid per fugir dels anys, i ella es maquilla sense esma per estalviar-se explicacions. No ho diuen perquè darrerament no es diuen gaires coses, però els dos saben de la importància del gest seductor de la Laia com a punt d’unió dels seus silencis: El barret de palla mal posat, el record d’un serrell anàrquic, els braços agafats a les cames, el cap lleugerament torçat a la dreta i l’esguard enamorat a punt de ser escapçat. 

Dies després d’aquesta fotografia amb llum tardorenca per dinamitzar-li les faccions, tot va canviar per quedar-se immutable: les broques el rellotge de la sala d’estar van morir a l’hora assenyalada i des d’aquella tarda, la Laia mai ha arribat tard els diumenges perquè va congelar el seu somriure per sempre més al costat d’un mirall trencat, recordant els pares que ell era la valenta, i jo, el principiant que mai ha gosat viure de veritat.