Absència (Per què no vens?)
El silenci de les absències és l’eco d’una rosada
hivernal que embolcalla de glaç el nostre dia a dia, fent de la rutina un mapa
d’orientació per no perdre’s entre els senders d’un bosc sense sortida. No hi
ha res excepte la memòria sentimental de la pèrdua, el traçat ocult d’unes
petjades desorientades, el teu esguard mirant-me de reüll mentre enfiles la
terminal d’un aeroport sense mi, o fugint de mi, o de nosaltres, o de les
promeses d’allò construït i les vagues temptacions d’abandonar-ho un dia
qualsevol. Per això, l’art de viure no és res més que la capacitat de conviure
amb el plànol emocional de les nostres absències, la dels morts i les seves
mans llevant-te de caigudes primerenques, la de les veus fermes ressonant els
dies on la vida se’t posa de cares, i la dels ritmes alentits al deambular,
conscients que aquells que caminen en línia recte solen perdre’s entre les
seves pròpies certeses.
Amb les absència no s’hi lluita perquè només els superbs
es creuen competents per vèncer qui no deixa rastre, vaig llegir a les
anotacions d’un llibre perdut en una mudança, amb l’absència s’hi conviu, tant
si és la de l’esperança entre les ombres d’Auschwitz, la dels poemes oblidats
per la banalitat del dia a dia, o la teva, el teu espai distant en un llit on em
perdo, en una casa on proliferen angles morts dels racons on havíem passejat la
nostra felicitat domèstica, una vacuïtat, tot sigui dit, amenaçada per la
mirada ingènua de la Magda i el verb irònic de l’Arlet, el punt d’unió dels
dos: L’instant que va aconseguir sortejar el temps, i com a partir de llavors, el
temps ens va semblar una eternitat.
Comentaris