Els problemes psicològics d'Instragram

Fotos encisadores de vacances idíl·liques a illes lluminoses, declaracions d’amor públiques fent gala d’una pornografia emocional de vergonya aliena, escrits de reflexions vitals on es situen els problemes en angles mort, versions perfectes de vides familiars convulses, ampolles de vi selecte envoltades d’una melodia de Barry White que insinuen una vida sexual hiperbòlica, i evidentment, agendes plenes amb mil barques navegant pel Mediterrani. Això és una part d’Instagram, la de la vida que volem que els altres vegin, com si la nostra pretesa felicitat entrés a una borsa virtual on se’ns valorés segons l’enveja que despertem als altres.

Fins aquí cap problema, tothom té dret a mostrar la part més atractiva de la pròpia existència encara que això acabi essent una cortina opaca de problemes psicològics soterrats, l’inconvenient arriba quan algú es creu aquestes mentides i acaba pensant que la seva vida és rutinària perquè simplement fa les coses normals pròpies de gent normal que gaudeix d’una existència normal on es gaudeix d’una felicitat normal. Aquesta és la part més fosca d’Instagram: devaluar la grandesa del nostre dia a dia amb mentides construïdes a través d’històries de quinze segons completament manipulades.

Així doncs, reivindiquem la normalitat, la cara d’emprenyat quan estàs emprenyat, el mal humor quan fa dos dies que no plou, la merda de lladruc dels gossos del veïnat quan intentes dormir, la nevera mig buida amb iogurts descremats que et recorden les dietes fracassades, els amics pesats que sempre t’expliquen la mateixa història, el sopar escandalós on et van fotre el pal i vas menjar amb el cul, i sobretot, els moments que dius “Me’n vaig a S’Agaró i faré una foto dient que sóc a una illa grega per penjar-la a Instagram i fotre el personal”.