ERC, Junts i CUP: Podem dir que ens vàreu enganyar i no passa res

El pragmatisme polític a la Catalunya contemporània va morir entre cants de Kumbayà Déu meu mentre abandonàvem els referents europeus per centrar-nos en el foc de camp, en l’escalf, en la dignitat, en el tossudament alçats, i en qualsevol vers d’en Miquel Martí i Pol amb voluntat de remoure utopies. Així doncs, si hem deixat el No n’hi ha prou amb ser català per abraçar de nou els paràmetres més cursis d’una Renaixença de somiadors, no és d’estranyar que haguem de suportar una generació de polítics farts de definir-se com bones persones, alimentadors de simbologies sense contingut polític real, que davant del fracàs absolut del mal anomenat procés independentista, es troben fent piulades per la dignitat d’Afganistan quan no tenen ni la clau de la caixa per decidir on van els propis recursos.

Així doncs, la rebel·lió real dels independentistes hauria de ser contra la seva classe política, la que els ha adormit mitjançant discursos d’èpica barata, la que els va posar davant de les porres sense haver preparat res pel dia després, la que ha fet servir l’emotivitat lògica de la presó i l’exili per seguir guanyant eleccions mentre viraven cap a un autonomisme on la Puta i la Ramoneta s’han fet velles, o la que deia ni un pas enrere i s’ha acabat conformant amb uns indults necessaris per la vida personal dels implicats, però totalment humiliants per aquella Catalunya heroica que treia l’Artur Mas del govern perquè necessitaven anar de debò.

Cadascú amb la seva consciència, la seva capacitat de gaudir de l’engany, o de fer servir el fastigós autoritarisme castellà com a base per seguir amb aquest vodevil col·lectiu del llaç groc a la solapa mentre t’enfoquen cap a Cuenca, ara, seria hora de començar un discurs clar i diàfan de l’independentisme per deixar-los clar que d’acord, millor ells que el PP i Vox, però que imbècils tampoc som: Independència? Evidentment que si, però amb ells no.