Tens càncer. Sortim de l’hospital i la ciutat segueix
udolant com un llop ferit mentre el trànsit atropella els nostres destins i la
gent camina amb presses perseguint la terra promesa. Res ha canviat però tu
tens càncer, de fet, mai deixaràs de tenir càncer però aquella tarda de maig
passes a la vorera dels assenyalats per la compassió. Puges al cotxe. No diem
res. Poses música aparentant normalitat però tu tens càncer. Parem a un pas de
vianants perquè passi una senyora gran, porta bastó i es mou amb lentitud per
por d’atrapar la mort. Baixo la finestra i es filtra un aire de falsa primavera
on hi puc distingir l’essència a naftalina de la teva possible absència. La
octogenària arriba amb penúries a l’altre costat de carretera i tu sense
dir-m’ho, penses que potser naufragaràs a pocs metres de la riba perquè, ho
tornes a repetir a dins teu, tens càncer i encara que l’oncòloga afirma que el
percentatge de curats és molt alt, tu ja tens una edat i saps perfectament el
risc de jugar a la ruleta russa amb bales trucades.
Comentaris