Catalunya, a poc a poc, s'està tornant com Espanya

Quan un veu la situació actual d'Espanya li ve al cap aquells versos de Gil de Biedma que la definia com "un intratable pueblo de cabreros". Ahir, durant l'últim sprint de barraques, un antic company d'escola em deia que Espanya és un país que està molt bé per sortir de nit i ja està. Vaig trobar aquesta definició equiperable als versos de Gil de Biemda. Espanya és un país que necessita la confrontació constant amb l'adversari per autoafimar-se: Apolo ha quedat totalment relagat a un segon terme per un Dionís barat i jubilat. És un país amb aires de grandesa a l'interior que es complau en ser el bufó d'Europa quan surt a l'exterior. És un país traumat pel seu passat i incapaç de sortir d'una democràcia adolescent impreganada d'slogans buits per fomentar un respecte a les idees que no existeix. És un país amb una fe polititizada i preconciliar, i amb una esquerra que no entèn que a sota les llambordes de París hi havia una necessitat de reformulació que no ha pogut superar. És un país que ignora qui és Severo Ochoa i apuja al vòlum de la televisió quan surt l'últim afer de la Pantoja. Però el més perillós de tot, no ens enganyem, és que Catalunya, a poc a poc, s'està tornant com Espanya, un país incapaç de mirar amb què falla per ser millor el dia de demà. Intentem entre tots, fer de Catalunya un país culturalment llunyà de l'Espanya més cañí. Només de nosaltres depèn està cada dia, més a prop de Londres i més lluny de Madrid.