Pongamos que hablo de Vivir

Quan vaig aterrar a Barajas pensava que Madrid tenia molta sort de tenir una cantautor com Joaquín Sabina que s'encarregava d'embellir una ciutat feta per la història imperial d'Espanya. Amb un cap de setmana n'he tingut prou. Certament que és una ciutat senyorial tacada per la soberbia de l'etern guanyador, és veritat que peca d'un centralisme insultant i que la connotació del mot provincia abarca tot el que està més enllà del seu territori, no és mentida que fou designat a dit per la capital d'un país que poques vegades ha actuat com a tal, és indutable que té un club de futbol prepotent embrotit pels seus triomfs europeus. De totes maneres, a pesar de tot això, Madrid té aquell punt que la fa una ciutat fantàstica, agradable, acollidora, divertida, cultural, i que et recorda aquell aforisme d'Enrique Vila-Matas "viajar es perder países". Si senyor, espero poder dir algun dia "Yo me bajo en Atocha/yo me quedo en Madrid", i es que quan pujava a l'avió per tornar a Girona ho vaig veure clar, en Sabina té molta sort de tenir com espai d'inspiració, una ciutat com Madrid. Perquè és una ciutat que té aquell característica que ningú sap el que és però que la fa única.