El professor

Seguia assegut a la cadira del seu despatx amb llibres escampats per la sobre la taula que tenien un denominador comú: l'intent de diferents autors de reformular el Marxisme aplicat a la Unió Soviètica. El cigar que cremava als seus dits i l'aureola de fum que envoltava l'estança li donaven el toc d'incertesa aventurera que sempre han tingut les seves classes. Em va rebre amb un somriure després de quatre anys de no veure'ns i ens vàrem posar el dia. Als seus seixanta-cinc anys s'ha demanat un any sabàtic per poder acabar projectes d'anys enrera que havien acabat al penjador. Una vegada més em va sorprendre per la joventut que sortia de les seves arrugues facials i del seu somriure amable on s'intueix el constant diàleg que intenta tenir amb els seus estudiants. Vaig tornar a casa molt content perquè el vaig veure igual que feia quatre anys quan vàrem discutir sobre els seus: Gramsci, Brecht, Benjamin, Adorno... Seguia escoltant i parlant. Si tots els profes fossin com ell, la universitat catalana seria un altre. Por cierto, mándale un saludo al viejo barbas.