La decadència de Catalunya

Catalunya ha portat durant anys als seus gens el ser emprenedor, al buscar-se la vida sense esperar res dels de fora, i sobretot, sense queixar-se en excés de les circumstàncies, o el que és el mateix, denunciar-ho mentre movíem cels, mars, i terra, per aconseguir tirar endavant el país. Amb el somriure, la revolta. No vàrem tenir part del pastís durant la conquesta espanyola a Amèrica, però era igual, ens vàrem espavilar i quan Castella agonitzava, Catalunya tirava endavant una indústria gestada durant anys en la necessitat de tirar endavant.

Ara mateix, podem posar els dos dits al pols i veiem com Catalunya agonitza debut a l'anestèsia que ens ha anat col.locant la Generalitat socialista, protegint els ciutadants al màxim perquè no fos cas que haguessin de tirar endavant ells solets. El ciutadà se la de protegir de les injustícies, de les desigualtats, però no se li ha d'estalviar la necessitat de prosperar pels seus propis mèrits, més que res perquè l'esforç d'aquesta persona que estem mimant i protegint està siguent una pedra més que ha de carregar la societat a l'esquena. Això si, d'això no en parlarem i direm que el problema real de Catalunya ve perquè no ens han aprovat un Estatut de merda que ja es varen encarregar de retallar mentre nosaltres ens hi posàvem bé perquè fes el mínim de mal possible. Així ningú parla del problema real, tothom va a la platja a banyar-se, mengen una paella de merda a un xiringuito de la costa, miren el cul de la cambrera, i tot arreglat, fins l'any que ve.