La èpica de la democràcia
Ahir, tot travessant la Plaça Miquel Santaló, que per desgràcia del que fou alcalde de Girona durant la República s'ha acabat coneixent de forma popular com a Plaça Carlemany, Plaça del Cigarro o Plaça del Porro, estava donant voltes sobre la característica que ens uneix a tota la generació nascuda als anys vuitanta: la falta d'èpica. Els europeus al llarg de dos mil.lenis han pogut, per mal segurament, posar dins la seva cronologia personal un enfrontament contra l'enemic per defensar la pàtria, la lluita contra el senyor feudal, contra el rei, contra un règim totalitari, etc... La qüestió és que sempre hi havia la lluita per millorar la situació en la que es trobaven.
Nosaltres, fills consentits d'una generació preocupada per donar-nos tot el que ells no varen tenir, serem els primers que durant la nostra senectud no podrem agafar els nostres néts i parlar d'aquells anys on la vida i la mort convivien sota un sol dissimulat per la pols de les ruïnes bèl.liques, o treure pit per haver ajudat a tombar una estaca que estava massa ben clavada per fer-la caure amb el simple pes de la força utòpica. Per tant, quina és la èpica d'una democràcia estable i duradera? Doncs segurament serà no aprofitar-se del sistema i viure el dia a dia amb una visió global perquè el nostre fer diari tingui una prespectiva social. Si senyor, aquesta és la èpica de la democràcia: ser honrat.
PD: No me hagas caso, lo que pasa es que este mundo no lo entiendo. (Sin tu latido, Aute)
Comentaris
La nostra, Frank, és una lluita més subtil, que la dels nostres pares i avis, però de vegades penso que més heroica.
Ho sento, però estic trist.
Anònim, la cosa s'anima però crec que la gent li falta, o més ben dit, ens falta una mica...