A Trevi et veig mullan-te els peus
A Trevi et veig mullan-te els peus. Joaquín Sabina explica arran d'una entrevista promocional de La Orquesta del Titanic, que hi ha versos que els pots guardar durant anys perquè veus que allà hi ha una cançó fantàstica, però ets incapaç de trobar una continuació digne del que has fet. Aquest vers romà que tenim entre mans i guitarres amb un bon amic, i que forma part d'una cançoneta que es va modelant mentre va passejant en silenci per les places de Roma, aguanta ell sol tot el pes de la cançó, i sobretot, t'anima a seguir treballant, a borrar, a tornar escriure, a mirar si quadre el ritme sil.làbic, perquè creus que un vers com aquest no es pot perdre, més que res perquè acaba recordant de manera fantàstica que Roma sense tu és una ciutat sense història. Ja ho veuràs giack, que aquest petit homenatge a la riba del Tíber acabarà tenint més força que aquells ulls que són com un balcó a la platja. Giack.
Comentaris
de su dueña tal vez olvidada,
silenciosa y cubierta de polvo
veíase el arpa.
¡Cuánta nota dormía en sus cuerdas
como el pájaro duerme en las ramas,
esperando la mano de nieve
que sabe arrancarlas!
—¡Ay! —pensé—; ¡cuántas veces el genio
así duerme en el fondo del alma,
y una voz, como Lázaro, espera
que le diga: «¡Levántate y anda!».
La Secció sense tu...Una abraçada!!!