Barcelona 92 no tornarà

En un ambient nauseabund d’escepticisme cínic, de discursos de bar d’aquell que està de tornada de tot, i d’un futur encaminat a la polarització social i al maniqueisme polític, el record de Barcelona 92 és una brisa refrescant que ens fa sentir orgullosos de nosaltres mateixos. Una nostàlgia necessària per recuperar l’autoestima del que va ser durant uns dies, una capital segura de si mateixa que caminava al batec d’una nació que es va fer seu el projecte olímpic.

De totes maneres, com va dir Pasqual Maragall, els jocs de Barcelona són passat i el repte es troba en el futur, i caure en el parany de recordar l’efemèride en excés en uns temps d’incertesa com els nostres, ens pot portar a idealitzar uns anys on es barreja la joventut perduda, les esperances pretèrites, i aquelles històries secretes decorades per l’eufòria olímpica.

Per això és fonamental veure l’exercici de reminiscència amb mesura, fent un esforç individual i col•lectiu de memòria selectiva, veient els grisos d’aquells anys, i sobretot, evitar caure amb la figura de l’avi de poble que assegut al banc de la plaça, maleeix el futur en nom d’un passat, que pel simple fet de ser el seu, ja li dóna una aureola de superioritat que esclavitza qualsevol iniciativa de les noves generacions.

Així doncs, donem-nos tots un temps per recordar amb emoció aquell Hola multitudinari, la Barcelona de Mercury i Caballé, l’últim relleu d’Epi, l’excedent de fantasia del Dream Team, la flama encesa per Rebollo, el cant de Carreras a l’amistat, la victòria d’Angola contra Espanya, i cadascuna de les nostres històries personals que van encabir-se dintre d’aquest gran somni col.lectiu. Ara, un cop ens haguem eixugat les llàgrimes de rigor i haguem brindat pels records de Barcelona 92, hem de pensar que ens queda molt per fer i que el futur, és més prioritari que el passat, perquè com canta Jorge Drexler: No hay tiempo perdido peor, que el perdido en añorar.

Article d'avui a El 9 Esportiu