Poligàmia paisatgística

La persona és un animal desarraladament arrelat, va enamorant-se de diferents paisatges sense que el fet de tenir un nou amor exclogui els altres, seria per islamitzar el post, una poligàmia paisatgística. Ara ja fa més d'un any que amb la família vàrem deixar el nostre piset a la falda de l'Onyar, al centre de la xovinista i complaent Girona que ens balancejava i ens regalava una pau bucòlica al mig de la ciutat. No ho he oblidat i ho enyoro els vespres d'estiu quan, des del balcó, senties infants cridant d'alegria, gossos entrant al riu per anar a buscar una pilota de plàstic, bicicletes deambulant amb una conversa banal, i el suspir de parelles arrambades a un banc quan el sol deixava lloc a una lluna nova que enfosquia els racons del barri més enamorats de la nit. Ho enyoro i no hi tornaria perquè el camp obert que tinc davant meu mentre escric aquest post, m'apropa al paradís terrenal, al festeig amb la vida de poble d'on surt aquesta saviesa agrícola que em recorda els meus orígens. Són dos paisatges que porto dins, i el dia de demà, potser, quan la vida giri i amb la familia agafem la maleta per anar a un altra indret, seguiré enyorant l'Onyar, començaré a trobar a faltar els vespres de Vilablareix al jardí, i m'hauré enamorat, segurament, d'aquest nou paisatge que m'està esperant en silenci a una cantonada del demà.