L'anafrodisíac esportiu
La musculatura viatja al setè cel al sincronitzar mon sobrepès als coixins del sofà, mentre a la televisió, un paisatge aeri d’un poble alpí es va apagant amb dues veus rutinàries que acompanyen a un grup de ciclistes devaluats per la velocitat d’una moto filmadora. Em rebolco amb solitud perquè la meva dona treballa i tant sols tinc un peluix d’en Mic per abraçar. És la passió del Tour que em té totalment aclaparat.
L’endemà, caic als braços de Morfeu mentre una vintena de cotxes van donant voltes a un circuit, esperant avançar el seu rival gràcies un error d’aquest, o a un excés d’espera a un garatge on hi ha vint mecànics hiperactius cercant la tecla correcta. Intento fer com els meus amics i amb orgull masculí, renego amb una cervesa a la mà mentre l’Alonso demostra que és la llet. Ja sóc un més però no ho puc aguantar. És la passió de la Fòrmula 1 que em té totalment desbocat.
Un vespre de juliol, per emplenar els espais buits d’un dia sense gràcia, connecto amb un canal esportiu i segueixo el futbol de pretemporada, amb jugadors sobrevalorats per equips amateurs i comentaristes encara ebris de la nit anterior. Se’m fa pesat i acabo rellegint un text de Pessoa per convencem que si busco trobaré portuguesos decents. És la passió del futbol estival que em té descontrolat.
Segurament per aquest excés d’anafrodisíac esportiu, m’he vist obligat a fer el propòsit de buscar en la selecció masculina de sincronitzada (sempre i quan no portin les cames depilades), aquell punt d’excitació competitiva per passar l’estiu de la millor manera possible. Així doncs, de cares als Jocs de Londres, em trobareu al Bar d’en Li al Carrer Maluquer Salvador de Girona seguint cames peludes sortint d’una piscina amb el Llibre el desassossec de Pessoa a sota el braç. A veure si així arribem a setembre havent-me apassionat a un nou esport, i si pot ser, amb una mica més de cultura per enganyar les becàries de la facultat de lletres.
Comentaris