Els fantasmes del demà

Amb els anys, de la èpica dels triomfs, només en queda una nostàlgia traïdora que dificulta assaborir el present en tota la seva dimensió. L’exercici sempre és el mateix: quan la situació es torça, efloreix la imatge d’un passat llimat de mals moments i angoixes. Per això, segurament, al Mundial de Brasil, si Espanya no aconsegueix una bona transició generacional acompanyada de bons resultats, els herois de l’avui passaran a ser els fantasmes del demà, alimentats per una premsa ibèrica aficionada a enterrar els vius tot deïficant morts pretèrits.

Un exemple clar d’aquest esclavatge amb l’ahir el trobem amb el Barça mateix i els lustres que hem tardat a deixar de citar el Dream Team quan les vaques flaques corrien i ens havíem de dedicar a perseguir-les. Tant sols hem pogut matar l’espectre de Cruyff amb els mateixos jugadors que, més Messi, han portat a Espanya a trencar records i autoafirmar-se com a país subdesenvolupat que ho fia tot al futbol. Així doncs, no seria descabellat afirmar que Espanya i el Barça es troben amb la mateixa problemàtica temporal: saber saltar de generació en generació evitant que els pares estigmatitzin els fills i els impossibilitin a treure el seu potencial.

Per això, davant el benestar present que pot exercici de pont cap a la misèria futura, és necessari tenir clar quins són els nostres objectius a curt termini com a culers, i aquests passen per mantenir la tendència competitiva dels últims anys amb jugadors fets a casa, una idea molt pròxima quan Louis Van Gaal, conegut pel seu tracte afable i proper amb els mitjans, va dir que l’objectiu a llarg termini era guanyar la Champions amb onze jugadors fets a la Masia: Valdés, Montoya, Piqué, Puyol, Alba, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Pedro, Messi. Com veieu ho tenim a la vora, però l’èxit només passa per la premissa d’evitar l’inevitable: la comparació suïcida amb l’ahir que ens avorta sense remei els fruïts saborosos del present.

Article d'avui a El 9 Esportiu