Els Pets: La nostàlgia del present

 

Hi ha diferents tipus de grups, els nostàlgics que dediquen els concerts a ignorar els seus treballs recents i realitzen un homenatge al seu passat per elaborar grans catarsis col·lectives a la joventut perduda, els apoteòsics capaços de realitzar un centenar de concerts diferents durant una mateixa gira on poden interpretar amb virtuositat més de cent-cinquanta cançons segons les peticions immediates del públic, els enamorats de si mateixos capaços de fer versions de temes clàssics impossibles de reconèixer per no caure en l’aplaudiment de karaoke, i els que reivindiquen sempre el seu present donant una importància estructural a qui són com a grup en el moment concret de realitzar el concert. Tot és legítim, sincerament ho dic, no crec que hi hagi cap mena de superioritat estètica en cap modus operandi, però a nivell personal prefereixo els darrers per la honestedat amb la pròpia trajectòria, per la valentia d’exposar-se sempre davant de la seva gent amb propostes diverses que corren el risc evident de patir el judici de m’agrada més el disc anterior quan abans ja m’agradava més el disc anterior.

Aquest són Els Pets. Un grup que exhibeix sempre orgull de present, que no cau en els cànons de repetir èxits pretèrits per intentar dissimular arideses creatives lògiques en qualsevol trajectòria artística, que encara les gires dels discos nous de manera literal, mostrant repertoris fidels al present del grup, fent descansar èxits pretèrits per donar cabuda a l’excel·lència de qui ha fet el recorregut oposat de la majoria de grups: tocar la grandesa creativa a l’edat adulta. Per aquest fet aquesta gira dels trenta anys és un regal pels seguidors del grup, perquè defugen d’un concert clàssic de nostàlgia fàcil tirant íntegrament de discos antics per fer sentir bé als respectable, i realitzen un exercici complet on es pot veure amb perspectiva la trajectòria del grup des dels discos més recents fins l’arribada cronològica de Vespre com a punt d’inici d’aquesta història d’èxit creatiu. Durant aquest viatge podem veure qui són amb cançons antològiques dels darrers treballs com No vull que t’agradi aquesta cançó o Blue tack,  la magistral Com anar al cel i tornar que ens remet en una època de trànsit sonor que va arribar al punt àlgid amb el disc brillant del ’Àrea petita, on hi ha la cançó homònima que segurament és la més brillant de la darrera etapa del grup, i a partir d’aquí entrem en els quatre discos que van convertir-los en un dels grups referents de la música catalana: Agost, Respira, Sol i Bondia. Punt i a part. Entra Pantalons curts i arriba el regal als seguidors, el repàs d’Els Pets quan encara no sabien del tot qui serien Els Pets, les mostres de les grans cançons de la primera època que podrien acabar figurant als discos posteriors de més prestigi del grup, i que tenen el seu punt culminant amb Vespre i S’ha acabat, la cançó que mai cansa, la cançó que mai sobra, el Born to run d’Springsteen que sempre es necessita en un directe.

En definitiva, aquesta gira és un regal, perquè han anat al passat sense oblidar el present, perquè sabem que en el proper disc tornaran a l’excel·lent costum de tornar a escoltar Els Pets amb nostàlgia de present, i  perquè no ens tenen acostumats a fer exercicis de nostàlgia, i quan el fan, també ens recorden que la melangia té sentit si serveix per recordar on has arribat i qui ets en el moment de mirar cap enrere. Un concert fantàstic, un exercici honorable per veure com s’arriba a ser un músic referent, i un exemple genial per entendre que a vegades fer descansar un Bon dia durant un temps fa que el públic la torni a cantar amb més ganes que mai.