Els Pets: La nostàlgia del present
Hi ha
diferents tipus de grups, els nostàlgics que dediquen els concerts a ignorar els
seus treballs recents i realitzen un homenatge al seu passat per elaborar grans
catarsis col·lectives a la joventut perduda, els apoteòsics capaços de
realitzar un centenar de concerts diferents durant una mateixa gira on poden interpretar
amb virtuositat més de cent-cinquanta cançons segons les peticions immediates
del públic, els enamorats de si mateixos capaços de fer versions de temes
clàssics impossibles de reconèixer per no caure en l’aplaudiment de karaoke, i
els que reivindiquen sempre el seu present donant una importància estructural a
qui són com a grup en el moment concret de realitzar el concert. Tot és
legítim, sincerament ho dic, no crec que hi hagi cap mena de superioritat
estètica en cap modus operandi, però a nivell personal prefereixo els darrers
per la honestedat amb la pròpia trajectòria, per la valentia d’exposar-se
sempre davant de la seva gent amb propostes diverses que corren el risc evident
de patir el judici de m’agrada més el disc anterior quan abans ja m’agradava
més el disc anterior.
Aquest són
Els Pets. Un grup que exhibeix sempre orgull de present, que no cau en els
cànons de repetir èxits pretèrits per intentar dissimular arideses creatives
lògiques en qualsevol trajectòria artística, que encara les gires dels discos
nous de manera literal, mostrant repertoris fidels al present del grup, fent
descansar èxits pretèrits per donar cabuda a l’excel·lència de qui ha fet el
recorregut oposat de la majoria de grups: tocar la grandesa creativa a l’edat
adulta. Per aquest fet aquesta gira dels trenta anys és un regal pels seguidors
del grup, perquè defugen d’un concert clàssic de nostàlgia fàcil tirant
íntegrament de discos antics per fer sentir bé als respectable, i realitzen un
exercici complet on es pot veure amb perspectiva la trajectòria del grup des
dels discos més recents fins l’arribada cronològica de Vespre com a punt d’inici d’aquesta història d’èxit creatiu. Durant
aquest viatge podem veure qui són amb cançons antològiques dels darrers
treballs com No vull que t’agradi aquesta
cançó o Blue tack, la magistral Com anar al cel i tornar que ens remet en una època de trànsit
sonor que va arribar al punt àlgid amb el disc brillant del ’Àrea petita, on hi ha la cançó homònima
que segurament és la més brillant de la darrera etapa del grup, i a partir d’aquí
entrem en els quatre discos que van convertir-los en un dels grups referents de
la música catalana: Agost, Respira, Sol i
Bondia. Punt i a part. Entra Pantalons
curts i arriba el regal als seguidors, el repàs d’Els Pets quan encara no
sabien del tot qui serien Els Pets, les mostres de les grans cançons de la
primera època que podrien acabar figurant als discos posteriors de més prestigi
del grup, i que tenen el seu punt culminant amb Vespre i S’ha acabat, la
cançó que mai cansa, la cançó que mai sobra, el Born to run d’Springsteen que sempre es necessita en un directe.
En
definitiva, aquesta gira és un regal, perquè han anat al passat sense oblidar
el present, perquè sabem que en el proper disc tornaran a l’excel·lent costum
de tornar a escoltar Els Pets amb nostàlgia de present, i perquè no ens tenen acostumats a fer exercicis
de nostàlgia, i quan el fan, també ens recorden que la melangia té sentit si
serveix per recordar on has arribat i qui ets en el moment de mirar cap enrere.
Un concert fantàstic, un exercici honorable per veure com s’arriba a ser un
músic referent, i un exemple genial per entendre que a vegades fer descansar un
Bon dia durant un temps fa que el
públic la torni a cantar amb més ganes que mai.
Comentaris