La ràdio: la millor herència familiar

 

La ràdio és una herència familiar, una forma d’omplir els silencis a la cuina entre el bulli del sopar, una manera de despertar-se camí de l’escola mentre els nanos van prenent consciència de la realitat, una via el·líptica per trobar-se amb un mateix quan prens la costum d’adormir-te acompanyat de les veus de sempre, un canvi de ritme per escoltar el gol del Barça cantat pels que modelen la imatge dins la imaginació de l’audiència, en definitiva, una rutina necessària si l’has viscuda a casa de petit, on ella, la ràdio, tenia el seu espai concret de la mateixa manera que cadascú tenia el seu lloc a taula o el seu tovalló.

Així doncs, el gust per la ràdio no s’educa amb retòriques de capvespre, la ràdio es transmet als fills perquè ho relacionen com un element familiar més, com part de l’espai vital, com l’arribada a casa sabent que hi ha algú a dins esperant, i per això, perquè considero que la ràdio ens fa millors a nivell crític i imaginatiu, vaig tenir una satisfacció superba quan el meu fill de deu anys va dir que anava al llit amb la ràdio per escoltar el final del Barça – Bayern amb la veu d’en Pou, ho va dir així, amb la veu d’en Pou. Se la va posar al costat de l’orella, amb el volum baix, tal com ho feia jo durant la meva adolescència amb el No ho diguis a ningú d’en Basté, i aquell moment vaig adonar-me que mai li havia explicat la meva costum juvenil d’adormir-me amb la ràdio, i que hi ha coses que si es viuen a casa, no cal donar gaires explicacions perquè passin de pares a fills.