Una nena sense mare (El dia que et vas trencar)

Trist qui no ha perdut per amor una casa. No en sé més i recito Margarit per no anar a Jorge Manrique. Comences a dir noms. Montserrat Roig i Maria Mercè- Marçal, les dues van morir amb quaranta-cinc anys: Tu en tens quaranta-tres i des d’en fa quinze les prioritzes a la teva assignatura de literatura catalana a Batxillerat. Tres voltes rebel, tres voltes rebel, vas xiuxiuejant mentre plantejo la possibilitat de buscar una segona opinió. No m’escoltes, a vegades no em sents però aquesta vegada no m’escoltes perquè no sóc el malalt i sense saber-ho, he començat a sortir del cercle d’escollits amb qui et ve de gust parlar de la malaltia.

La idea és imperativa. Vols anar a casa teva a ordenar la roba de la teva mare. Ha arribat el moment de buidar els armaris i fer el darrer pas del dol iniciat fa vint-i-cinc anys. El teu pare no ho entendrà però et deixarà fer, sempre t’ha deixat fer i segurament, no ho puc dir perquè seria motiu de l’enèsima baralla, si t’hagués deixat fer menys el matrimoni aniria millor. Un cop allà, em faràs fora de l’habitació dient-me que vagi a passejar el teu pare, home culte de verb agradable, lector obsessiu dels paisatges immòbils de Pla on la naturalesa perviu mentre el món s’enfonsa amb elegància. Em vols fora perquè abans d’ordenar la roba de la teva mare te la voldràs provar i l’acaronaràs mentre et mires el mirall i recordes el seu esguard el dia que et va dir que tenia càncer. Tu tenies tretze anys i ella quaranta-tres. Va morir dos anys després i et vas convertir en la primera nena de la teva classe que plorava la mare.