Roma: una ciutat sense història (Al seient del costat)

 

Una habitació prosaica a Roma és com anar a un restaurant de luxe i beure un refresc de marca blanca, però si els que ocupen aquesta estança són dos universitaris assedegats per viure, llavors transformes Roma en una ciutat sense història, un nucli urbà sense èpica, una metròpolis vulgar on els amants construeixen entre llençols usats les cròniques de les grans guerres de l’edat antiga. Així vam encetar Roma els dos, deambulant per Navona sense mapes mentre ignoràvem la monumentalitat del nostre entorn tot sentint-nos el centre de tot: l’inici i el final d’un relat que sobrevivia en aquell precís instant on la incertesa és una virtut i la planificació una rendició.

Recordo una tarda a les portes de la ciutat asseguts a la pedra on Lleó I deuria estudiar el posat superb d’Atila reservat als cridats a la victòria, Nosaltres ens petonejàvem tot repassant-nos els contorns de la boca per la necessitat de fer sabut un territori aliè, quan vas apartar-te amb l’esguard innocent d’Audrey Hepburn i em vas preguntar què deuria explicar el Papa a Atila perquè aquest desistís de saquejar la ciutat. La meva resposta havia de ser definitiva, un aforisme perfecte que no dónes lloc a la discussió i permetis seguir la feina de descobrir-nos enmig de mirades inquisidores del Popolo, no vaig dubtar perquè Gregory Peck mai dubta: Un cop tinguis Roma, què et quedarà per fer? Vas somriure i et vas acostar de nou per regalar-me l’emoció enganyosa de veure’ns eterns enmig de la mundanitat.