Espero que hagis deixat de ser un pringat

Camines amb pas lent perquè el sol et va rostint el ritme. Acabes de dinar i portes la migdiada enganxada als ulls que et delata. Em passes pel costat i no em saludes perquè no em reconeixes, han passat deu anys, m'he apersonat (sinònim generós d'engreixat), tinc una barba un xic més generosa i porto ulleres. Tu segueixes igual, segurament perquè el canvi físic dels vint cap als trenta pot ser més relatiu i per tant menys notori. Em vares dir que tu a la vida aspiraves tenir un sou per anar tirant, per fer les teves festes el cap de setmana, i per anar canviant de dones sense haver-lis de dir que l'estimaves abans d'anar cap al llit. Jo en tenia setze, era l'estiu de 1r de batxillerat i el món real em quedava molt lluny. Tu en tenies vint-i-sis. Avui ens hem tornat a creuar i t'he pogut observar durant una bona estona, tens el mateix caminar d'haver d'arrossegar la vida a contracor, segueixes tumbant els braços cap avall com un simi, mires endavant per por de girar el rostre i veure que hi ha vida al teu voltant. Potser has canviat amic informàtic, però l'aparença segueix sent la mateixa i ja han passat deu anys. Esperem, com va dir un paio molt lleig incapaç de menjar-se un rosco, que les aparences enganyin i hagis deixat de ser el pringat que un dia vaig conèixer.