La mort de l'intel.lectual

Miquel Batllori, enyorada eminència intel.lectual d'aquest país petit on hem canviat el culte al pensament pel sentit comú d'un entrenador de futbol, parlava de la necessitat d'estudiar fins el dia abans d'una mort rebuda amb la pau de la vellesa del savi retirat a una casa de camp, el voler tenir l'ambició d'aprendre fins al darrer dia, al voler sempre un aprenent amb la ment oberta per rebre tot allò que poleix la nostra limitació.

Aquesta fantàstica reivincació d'aquest historiador amb l'esperit de Sant Ignasi contrasta amb molts comportaments carregats de supèrbia que presenten els intel.lectuals de saló que ocupen les facultats de lletres recalcitrades de les universitats catalanes. Ells, grans lectors i sovint, notables escriptors assagístics, naveguen a mig camí entre l'inmovilisme de les seves idees i l'autocomplaença d'un discurs repetitiu que s'allarga al temps i arriba a diferents generacions, inconscients que és el mateix conte explicat una i altra vegada. Tenen un cercle tancat d'amistats que els hi riu les gràcies mentre els raspallen pel seu gran saber, perquè segons ells, ja no tenen necessitat d'aprendre res, i menys, d'uns estudiants que no li són dignes. El problema és que sense saber-ho, el dia que varen decidir que eren invulnerables des d'un punt de vista intel.lectual, varen deixar de ser intel.lectuals, varen morir com a pensadors, i un mort mai té prespectiva de si mateix per veure's com a tal.