La redempció de Carrillo

Carrillo és un d'aquells personatges que aixequen a parts iguals insults i lloances mentre hi ha un tercer grup que ens el mirem de reüll, a mig camí entre la suspicàcia i la curiositat, conscient de la complexitat de ser subjecte de la història d'un país sense tradició de normalitat. El passat del dirigent comunista és molt fosc, o dit d'altra manera, prou clar com per condemnat per les bestiesses comeses durant la guerra, i per la depuració intel.lectual d'aquells camarades crítics amb el comunisme soviètic que varen haver d'abandonar el partit i intentar canviar el món des d'un altra costat.

De totes maneres, Santiago Carrillo, com a secretari general del PCE té un fet que el redimeix políticament dels seus mals, i és la seva capacitat per saber tornar l'esquerra exiliada amb la voluntat de construïr una democràcia deixant de banda qualsevol ambició de revenja cap als vencedors que els havien tingut en silenci durant trenta-sis anys. Carrillo va fer un pas endavant per deixar enrera un passat bèlic i saber portar un sector molt important d'Espanya cap al camí de la democràcia, de la mateixa manera que feu Fraga Iribarne amb els nostàlgics el règim i Suárez amb la nova generació de la dreta filla de la Falange. Tots tres tenen pecats, segurament Suárez el que menys, però tots tres varen saber deixar de banda el que havien estat, varen renegar de si mateixos per poder enfortir democràticament el país, i això, tant a Fraga, com a Suárez com a guanyadors, però sobretot, a Carrillo com a perdedor, els redimeix del seu passat.