Valoració d'un ingrés hospitalari

Tancat a un hospital tens tot el temps del món, i en aquest moment el temps deixa de tenir valor perquè és una sensació d'eternitat terrenal desagradable. Tot va lentament, les notícies són gairebé les mateixes d'ahir, aquella pel.lícula que volies veure per descansar una mica, ara tampoc la vols veure perquè la vols guardar pel dia que estiguis cansat, no com ara, que estàs cansat de descansar, el llit acaba clavant-se a l'esquena i el passadís sembla massa llarg, sobretot quan el vell del caminador t'avança per la dreta imitant la deplorable maniobra de Schummacher a Villenauve de fa uns anys.

D'altra banda, és una cura mental, tornar a apretar el reset, amb què m'estava equivocant, per on anava sense adonar-me'n, què estàvem fent bé i hem de mantenir, tornar a valorar el dia a dia que a vegades pot ser rutinari però mai, s'acabava fent tant pesat com estar tancat a un hospital amb vistes a una paret de ciment i a la xocolateria del Carrer Pare Claret, que m'està dient, vine, vine... i sobretot, serveix per tenir una conversa calmada amb la gent que t'estimes, perquè sovint la manca de temps del món normal se t'acabava emportant. Per tant, vist amb prespectiva, si no és greu i pots tirar endavant, ingressar a un hospital cada quatre anys, com de moment m'està passant, és una experiència molt positiva i enriquidora. Si algú em vol venir a visitar, estic a la 167 de la Paloma Blanca, al costat del minibar.